L’aforisme de López Tena fa feredat. Els fets són els que són; la seva força és tan determinant que només mentint o errant podem negar-los; també podem mistificar-los. Les opinions, en canvi, fins a uns determinats nivells, són lliures. Curiós personatge, López Tena. En el seu blog afirma que algú, en aquests moments ja no sabria dir qui, és corrupte, cobra comissions, ven esmenes de lleis a grups d’interès, premia amb càrrecs públics les seves amants i ex-amants, i dedica diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa. Les anteriors assercions no van adreçades a ningú en particular? Tot és pur retoricisme? Que no es preocupi Atlasac, el nostre Hamlet de Vila-real; jo no he dubtat mai de la seva lucidesa; ell no ha de dubtar, tampoc, que fem coses de profit.
Mentrestant Catalunya es va consumint. En cada bugada, en cada ultimàtum que adrecem a Madrid i que l’endemà ens hem d’embeinar, perdem un llençol. Però no ens alarmem que ja disposem de la declaració de principis independentistes dels presidents Jordi Pujol i Artur Mas i dels consellers Ferran Mascarell i Joana Ortega, tots ells a títol personal, esclar. El nostre Parlament, ara mateix, amb el vot favorable dels diputats de CIU, ERC i SI podria adoptar perfectament la declaració unilateral d’independència; i fins i tot podria arrencar algun vot al PSC. Però això no passarà.
En el seu lloc malbaratem la pàtria en les nostres guerres civils. Els dos diaris nostrats no contribueixen gens ni mica a posar pau, ans al contrari. És cert que des de la investidura del president Mas s’està insinuant una inclinació, molt tènue, tant a l’Avui com a l’Ara cap a unes posicions menys anticonvergents. Era d’esperar i és d’agrair per la simple raó que els dos únics diaris de casa han de ser mínimament objectius i no poden situar-se sistemàticament en contra de la fracció majoritària del poble català. Però no ens precipitem que encara no ho són del tot, d’objectius. Ni de bon tros.
D’altra banda, els francesos poden triar entre Le Monde, Le Figaro, Liberation… Els italians, entre La Repubblica, Corriere della Sera, Il Giornale, La Stampa… Els anglesos entre The Times, The Guardian, The Daily Mirror, The Sun… Els alemanys… Cadascun d’aquests diaris té una ideologia definida, més o menys progressista o conservadora. El lector ho sap i es decanta per l’un o per l’altre en funció de les seves inclinacions polítiques. Contràriament, els nostres dos diaris catalans són cada dia una desagradable capsa de sorpreses. Al costat d’un article de Xavier Roig, Ferran Sàez o Solé i Sabaté, et pots trobar una escolopendra de Rosa Regàs, un llangardaix de Joaquim Nadal o un escorpí de Xavier Muñoz. Per no parlar de les perles cultivades de Carod-Rovira i Puigcercós.
A mi, de bon matí, aquestes sorpreses em fan posar de molta mala lluna; sovint decideixo no comprar mai més cap d’ambdós diaris, però sempre acabo cedint. Aquestes enrabiades el lector de La Vanguardia no les té, ni el de El Pais, ni el de El Periódico. Posarem només un exemple: després que el govern tripartit s’acarnissés ferotgement amb l’oposició creant comissions per investigar-la, cosa mai vista fins aleshores, encara haguérem d’aguantar que el senyor Puigcercós, un dissabte, evacués el seu llimac, queixant-se opulentament de l’acarnissat acarnissament (sic) amb el que, des de l’oposició, CIU havia maltractat el tripartit. El que dic no té res a veure amb la llibertat d’expressió ni amb la llibertat de premsa; l’únic que voldria és un cert ordre ideològic, en comptes d’aqueix aiguabarreig pamfletari; d’aquest garbuix essencialment incompatible i esquizofrènic que es produeix gairebé cada dia a l’Avui i a l’Ara. Esmenta Puigverd, en una recent entrevista que li fa Jordi de Nadal a Relleu (106), que quan va començar a escriure a La Vanguardia alguns lectors es van queixar. Però els lectors de La Vanguardia comprengueren de seguida que Puigverd és l’home benaurat que no segueix les consignes del partit.
L’entrevista a Puigverd és antològica. Partint d’una tradició que arrenca de Montaigne i culmina en Pla, afirma que les úniques possibilitats que té l’individu de practicar el lliure arbitri són la força i l’astúcia. Aplicat al país, Catalunya no té força; s’ha d’espavilar, doncs, únicament amb l’astúcia. El president Pujol en tenia molta, d’astúcia. Des de la seva jubilació que estem donant pals de cec; cada dia ens compliquem més la vida. Els nostres enemics ho saben i ens menyspreen, com els babilònics als jueus.
Les opinions són lliures; els fets, no. D’acord, senyor López Tena. Però, quins són els fets? Pot ser que vostè els sàpiga o que tiri de veta i de rumors; l’ajuntament de Barcelona acaba de crear els agents de rumors, com si aquesta fos la principal urgència de la primera ciutat europea que ostenta una prestigiosa universitat de carteristes. La meva opinió és que, si coneix els fets, els hauria d’explicar; en aquest moment les seves obstinades declaracions ja no li permeten callar-los, em sembla. I si no els coneix i s’ha limitat a expandir rumors, també ho hauria de dir. Vostè sap que en dret existeix la prova indiciària: un cúmul d’indicis poden crear el convenciment íntim d’una determinada conducta. En política els indicis també tenen la seva força fàctica determinant. Expliqui’s, si us plau, que en deu saber un niu, i segons quines siguin les seves assercions i conviccions jo seré el primer en demanar la dimissió fulminant de Duran Lleida. Si no en vol parlar o no pot, no es preocupi; jo ja no tornaré a insistir. En aquest darrer cas, però, li prego que es faci una petita reflexió: quan el president Maragall insinuà en seu parlamentària el famós tres per cent, a la fiscalia li faltà temps per actuar d’ofici; en el seu cas, en canvi, la fiscalia xiula. Com s’explica aquesta contradicció? Jo tinc la resposta; però només li daré si abans vostè s’explica.
Pinós.
PS: per raons estrictament personals i íntimes, sabudes avui mateix, em veig obligat a abandonar tota col·laboració en aquest diari i en qualsevol altre. Ho sento, amic Torra, però la decisió em ve imposada per l’imperatiu categòric. No puc obrar altrament.
